UNA VISIÓ DE FUTUR...MALGRAT TOT.
De vegades m'he autoacusat de tenir una visió massa pessimista de l'actual situació de l'educació a Catalunya . Em dic a mi mateix que no ha de ser així i m'adono que, certament, la visió m'ha anat canviant amb el pas del temps. Possiblement, els esdeveniments del que considero una política educativa nefasta d'aquests darrers 4 anys em dificulten mirar cap endavant i configurar un discurs d'esperança i d'oportunitats de millora, però tot i amb això vull situar-me aquí, en aquesta cruïlla en què conflueixen algunes decepcions, algunes certeses i moltes, moltes esperances per compartir amb vosaltres.
Catalunya, efectivament, era puntera en educació abans de la Guerra Civil. Als aires organitzadors i fundacionals del noucentisme, s'hi havien afegit, a més, les inquietuds intel•lectuals i europeistes de molts i moltes ensenyants que, amb ganes de situar l'infant i el jove en el centre de l'educació, havien buscat fórmules innovadores per fer de l'ensenyament un projecte de país. I gairebé ja ho havien aconseguit quan els avatars de la Guerra ho van tirar tot per terra...
Amb la Dictadura arriba una escola tradicional i tradicionalista, evangelitzadora i espanyolitzadora, però una escola preocupada per instruir i per educar ni que fos com a "arma" per a persuadir i "domesticar". Una escola molt pendent de la moral, dels continguts, del nivell, de l'exigència, dels resultats i de poca cosa més... Amb unes formes molt discutibles – això sí- però amb dos objectius clars i irrefutables: ensenyar i adoctrinar. En tot cas, arraconem el segon i tinguem present el primer, ni que sigui perquè molts dels qui avui ensenyem vam fer la primera formació en aquest model acadèmic...
En arribar la democràcia a Espanya i, per tant, certa autonomia a Catalunya, les coses canvien. Tenim l'oportunitat de redefinir l'escola, l'institut i la Universitat i l'obligació de redissenyar aquestes institucions perquè la societat havia canviat i calia donar-hi nous enfocaments. Podíem beure dels moviments pedagògics de l'Escola Nova que tanta implantació havien tingut durant la 2a República, però també calia anar més enllà, adequar-los a una nova realitat, encarar un futur... i tot això, com a país, no ho hem sabut o no ho hem pogut fer prou bé. I aquí em permeto enunciar-ne 5 raons clares:
1a. No s'ha abordat una reforma clara de la formació inicial dels docents ( i encara menys a Secundària on no s'ha fet res...).
2a. No s'ha sabut planificar i s'han anat construint centres i programes educatius a salt de mata.
3a. Les reformes implementades s'han escrit des d'un despatx i, a més, no s'ha donat temps a assentar-les, experimentar-les i treure'n conclusions. S'han anat variant a cop de decret i s'han anat reenfocant d'acord amb les prioritats del partit polític que ha governat en cada moment.
4a. S'ha perdut l'oportunitat de situar l'educació no formal al costat de l'escola, fent equip amb aquesta per dur a terme la difícil tasca d'educar.
5a. La complexitat creixent de l'alumnat i el poc suport per tractar-la que hem tingut els i les docents ha fet que, en molts casos, la prioritat de la institució escolar hagi deixat de ser l'ensenyament.
I després d'aquest període de més de 30 anys ens trobem davant d'una situació delicada que cal encarar amb molta cura però també amb molta decisió perquè, en aquests darrers quatre anys, s'ha produït un efecte inèdit en el món educatiu que és el desencís i la desafecció d'una part molt important dels i de les docents i, actualment, aquest fenomen condiciona completament allò que pot passar en un futur.
Què ha passat ? Doncs, com sempre, la suma de molts factors. Concretament, per mi, la suma d'aquests sis:
1r. S'ha permès - i fins i tot s'ha instigat- el desprestigi de la professió docent ( "mira que bé que viuen els mestres", "només els preocupa fer vacances", "encara es queixen", "i a sobre ara fan xantatge"...) a la qual se li ha qüestionat fins i tot la seva capacitat de decisió sobre mètode.
2n. Hem assistit, en 10 anys, a una complicació molt gran de la societat, amb un creixement exponencial de la diversitat en molts aspectes.
3r. No s'ha planificat ni atès correctament la formació del professorat ( ni el recolzament extern necessari) per treballar amb l'alumnat que, actualment, configura una aula.
4t. El Sistema Educatiu, en nom de la idea de la comprensivitat i de la importància del procés que fa cada alumne/a (aspectes que defenso i que crec que són altament positius) no ha sabut mantenir altres idees igualment fonamentals com ara l'exigència, el rigor i l'anàlisi de resultats . Ha semblat que, si s'apostava per una cosa, no es podia mantenir l'altra i això no és cert.
5è.Els governs no han donat prou importància real a l'educació, a la cultura i a la formació. Per molt que se n'hagin omplert la boca, l'aposta no ha estat aquesta – ni quan han governat les dretes ni quan han governat les esquerres- i això es nota.
6è. En aquests darrers temps les polítiques educatives de Catalunya han estat dirigides per persones sense coneixements sòlids, realistes i pràctics sobre la matèria i, a més, hi ha hagut una enorme manca de reflexió que ens ha abocat a una política de fets consumats i de propostes mediàtiques que han anat dificultant la tasca als centres docents que, a la vegada, han creat caos i confusió a les escoles i als instituts.
I ara som aquí... És cert - i no vull defugir-ho - que hi ha una part de la responsabilitat d'aquesta situació que recau sobre els propis ensenyants perquè hi ha alguns professionals amb actuacions i actituds que també han col•laborat en aquest desprestigi de què parlava. Però puc afirmar que són una minoria i que la resta només necessita motivació, calma i confiança per fer la seva feina en un marc tranquil que faci de les escoles i els instituts centres de qualitat. I això seríem a prop d'aconseguir-ho si:
1a. Es planifica bé una formació inicial i continuada del professorat ( la continuada, en aquests moments, ha de ser de forma urgent sobre el currículum vigent !).
2a. S' aclareix allò essencial del currículum i s'estableix, per a cada curs o cicle, la necessitat de dominar determinats continguts estructurals si l'alumne té unes condicions d'aprenentatge considerades normals.
3a. Es dóna tot el protagonisme sobre la política educativa a les escoles i als instituts en el marc d'un PROJECTE EDUCATIU de PAÍS que respongui a allò que és i a allò que necessita Catalunya i les seves circumstàncies .
4a. L'administració educativa canvia de "xip" i es posa al servei de les escoles i dels instituts i no pas a complicar-los la seva tasca.
5a. S'aconsegueix teixir convenientment l'encaix entre l'educació formal i la no formal amb l'objectiu d'una millora quantitativa i qualitativa de l'educació per als infants, els adolescents, els joves i els adults del país (obertura dels centres escolars per a la realització d'activitats d'educació no formal en hores i dies en què no es fan classes, obertura dels centres escolars als pares i mares que ho vulguin, plans educatius d'entorn com a eines metodològiques i de contingut per ajudar al progrés de pobles, barris i ciutats, etc.).
6a. El país és capaç de dissenyar, estructurar i implementar una xarxa de Serveis Socials que pugui treballar al costat dels centres educatius i de les famílies a fi d'ajudar, de forma compensatòria, persones i col•lectius que necessitin un recolzament.
La meva visió sobre l'ensenyament i l'educació, en general, al nostre país avui, és per tant ( i malgrat tot !) d'aposta de futur, de debat per avançar, de projecció... Però ens hi hem d'arremangar tots, més enllà de qui ens mani ! El repte ( i també el plaer !) de fer la feina ben feta és nostre. No deixem que ens el prenguin ni que ens l'abarateixin. En tot cas – si volen- que ens hi ajudin.
Albert Bayot i Fuertes
Sant Esteve de Guialbes, 28 de setembre de 2010.
( Un cop hem començat el curs i, als instituts que ens havíem "entusiasmat" amb l'1x1, encara esperem els ordinadors i la connectivitat...)
